Publicat al periòdic Crònica de Nules de març de 2021.
Hi hagué un temps, tampoc fa tants anys, en què la gent moria a les ciutats i no se sabia el perquè.
Durant l'Edat Mitjana, als pobles i ciutats d'Europa s'havien construït muralles per protegir els seus pobladors d'invasions, epidèmies i d'altres amenaces que venien de l'exterior. Segons canviaven els regents d'estes ciutats, en previsió de creixement futur i com a mostra del progrés que el nou mandatari portaria al poblat, s'enderrocaven les muralles velles i se'n construïen de noves, ampliant el terreny ocupat. Però, la població creixia a un ritme superior al de les possibilitats econòmiques de construcció de noves tanques, amb la qual cosa, segons passaven els anys la superfície urbana era la mateixa però els habitants eren més. I més. I més.
La densificació al S. XIX va esdevindre insostenible degut a la generalització de malalties com la tuberculosi, el còlera o les pestes. Les investigacions mèdiques de l'època van descobrir que les condicions de vida a les poblacions eren les causants de les malalties i epidèmies que assolaven les ciutats.
Escrivia Rousseau al 1762: "Els homes no són fets per viure amuntegats en formiguers [...]. Com més es concentren, més es corrompen. [...] L’home és, de tots els animals, el menys preparat per viure en ramat. Els homes, amuntegats com ovelles, moririen tots en molt poc de temps. L’alé de l’home és mortal als seus semblants".
L'higienisme és el corrent mèdic que al S. XIX identifica tres elements bàsics essencials per a la qualitat de vida de les persones: l'aigua, el sol i l'aire. Les ciutats patien una gran manca d'aire de qualitat, el sol no penetrava suficientment als carrers i habitatges i l'aigua es trobava contaminada. Per solucionar-ho, l'higienisme involucra els professionals de l'enginyeria, l'arquitectura i l'urbanisme. S'han de treure fora de les ciutats els cementeris, les indústries i els escorxadors, s'han de dissenyar xarxes de clavegueram, ampliar places i carrers i incorporar arbres a l'interior de la ciutat, les estances de les cases han de ventilar a l'exterior, s'han de construir espais higiènics... i deuen d'enderrocar-se les muralles per a permetre que l'aire circule amb llibertat, el sol arribe als carrers i habitacions de les cases i la població s'expandisca i deixe d'estar confinada entre els murs.
A la publicació de 1841 "Abajo las murallas!!!" el metge barceloní Pedro Felipe Monlau escrivia: "Nuestras calles son generalmente angostas [...]; las casas altas, ahogadas, con cuatro pisos generalmente y cuarenta o cincuenta moradores en cada una de ellas; cada día van desapareciendo los huertos, los jardines y las casas antiguas de alguna comodidad, para construir en su lugar casitas mezquinas, con nichos en vez de salones y cuartos; en una palabra nos vamos ahogando".
Seguint les premises higienistes, el 1854 enderroca Barcelona les seues muralles, València ho fa el 1865, Madrid el 1868 i Nules ho ordena l'any 1887, després d'haver patit gran quantitat de morts a successives epidèmies de còlera durant el S. XIX, sent d'especial virulència la de l'any 1885, durant la qual moren més de 250 persones contagiades d'una població de 4.443 habitants.
Paral·lelament, la medicina aprofundeix al terreny dels beneficis dels banys de sol i de mar per tractar un bon nombre de dolències. Des de l’antiguitat, grecs i romans havien aprofitat les bondats del sol i les aigües per previndre i tractar malalties. Eixe costum, també molt propi del món àrab, es perd amb l'expulsió dels musulmans i l'higienisme el rescata a través dels coneixements dels metges europeus, els quals des de meitats del S. XVIII prescriuen als seus pacients, segons la dolència, que se sotmeten a exposicions -moderades i controlades- de llum solar i que prenguen banys d'aigües termals i marines.
A les costes del Regne Unit, hi apareixen les primeres cases de banys marins (Brighton, Bournemouth), proliferant ràpidament a la costa del nord d'Europa i a la cantàbrica (Sant Sebastià, Santander). Les famílies reials europees, coneixedores dels beneficis de l'helioteràpia i la hidroteràpia, van ser les impulsores d'estos costums establint les seues residències estivals a la vora de la mar. La burgesia, sempre seguidora de la reialesa, no va dubtar a fer el mateix camí i origina les primeres ciutats turístiques costaneres.
El doctor Antoni Bataller y Constatí, l'any 1877, al llibre "Guía del bañista o reglas para tomar con provecho los baños de mar", resum les dolències que es creia que podien millorar prenent banys de mar com ara l’anèmia, linfatisme, nerviosisme, estomatitis, angines, dispèpsia, gastràlgia, boci, anafrodísia i agenèsia en els homes, epilèpsia, catalèpsia, histerisme i corea, raquitisme i osteomalàcia, reumatisme, clorosis, escorbut… i per acabar, escriu: “y, á propósito he dejado para lo último algunas enfermedades propias de la mujer, en cuyo tratamiento es preciso no olvidar que los baños de mar han de ser colocados en primera línea al lado, y aún á veces delante, de los más acreditados remedios para combatir las enfermedades á que aludo. Estas son la leucorrea, la amenorrea, la menorragia, la metrorragia, la dismenorrea y las ingurgitaciones del útero. Dada su etiología, no es difícil comprender el modo de obrar de los baños, ni tampoco se podrá extrañar, conociendo la naturaleza de aquellas enfermedades, que muchas mujeres estériles dejen de serlo después de una temporada de baños".
Banys a la mar de Nules
A principis del S. XX, alguns pacients de Nules, majoritàriament dones i xiquets, rebien la prescripció mèdica de prendre banys de sol i d'aigua salada per alleugerar les seues dolències. La mar de Nules, a primers de segle ja no era un terreny hostil. Després del drenatge de les zones d'aiguamoll i la construcció de séquies, s'havia minimitzat la transmissió del paludisme a les zones humides properes i l'assentament a la zona marítima era possible. Aleshores, comencen a construir-se les Casetes que coneixem, ordenant-se unes al costat de les altres, en línia paral·lela a la costa, mirant a la mar i obertes a est i oest per aprofitar el sol, la circulació del vent dominant i la brisa. Així ho testimonien algunes propietàries amb qui hem pogut conversar al llarg d'estos anys i també queda patent a expedients del cadastre de l'any 1934 quan descriuen l'ús de la caseta: "Consta sólo de planta baja con corral y terraza y la utiliza el que suscribe en los meses de verano para tomar baños de sol y de mar". I és a partir d'ahí que es conforma el nucli urbà de la mar de Nules, el qual ha anat creixent paulatinament a imatge de l'urbanisme primigeni que van establir aquelles primeres casetes.
Curiosament, cent anys després, ens ha tocat viure una epidèmia molt virulenta que ha causat un gran nombre de contagis i morts a tot el món. Per evitar infeccions, les autoritats mèdiques han recomanat a la població, entre d'altres coses, l'ús de mascaretes per a que l'aire que exhalem no arribe als altres, el manteniment de la distància social i la ventilació de les estances habitables i també s'ha publicat que la vitamina D que aporta el sol podria ser moderadament beneficiosa (no és exacte, però així s'havia difós). Són mesures que sembla que són més fàcils d'acomplir al nucli marítim que al poble per trobar-se en ell més espais oberts, un aire més pur i menys densitat humana, i així ho ha sentit un gran nombre de veïns els quals, enguany, coincidint amb la pandèmia COVID-19, han decidit passar l'any sencer a les seues cases de la platja de Nules. Qui sap si este pot ser un bon punt d'inflexió i la mar de Nules passarà a partir d'ara a estar més viva durant els dotze mesos de l'any.